Materials vinculats a les activacions i al cicle de videocreació 2021 – 2022.
PLECS
PLECS és un projecte virtual entorn de la noció site-specific, entenent aquesta idea des de les particularitats de l’àmbit digital. La proposta està formada per un cicle de videocreació i per una sèrie d’accions i performances en línia que, en cada edició, abordaran un paraigües temàtic comú.
La primera edició s’activa a partir de les matèries primeres que sostenen la virtualitat. De manera literal, aquesta qüestió remet al sistema extractivista que fa possibles les noves tecnologies, cadenes de subministrament global que exploten, esgoten i transporten recursos i que constitueixen una dimensió gens intangible de l’esfera digital. Alhora, però, la temàtica també s’obre a les dinàmiques dels cossos que se situen a la base de les interfícies que utilitzem cada dia i als algoritmes que operen sense descans darrere de la seva pretesa transparència.
Laura Llaneli, Irma Marco, Núria Gómez Gabriel i Victoria Ascaso són les activadores de les propostes d’accions i performances en línia de la primera edició, dutes a terme entre novembre i desembre del 2021. El cicle de videocreació, celebrat entre primavera i estiu de 2022, reprèn algunes qüestions plantejades a les activacions i vol configurar una mirada més àmplia a les materialitats lligades a les noves tecnologies.
CICLE DE VIDEOCREACIÓ
Calendari 2022:
25/04 – 08/05. REGINA DE MIGUEL. Catábasis.
09/05 – 22/05. RIAR RIZALDI. Tellurian drama.
23/05 – 05/06. AGUSTÍN ORTIZ HERRERA. An accidental message on violence.
06/06 – 19/06. JULIEN PRÉVIEUX. Anomalies construites.
20/06 – 03/07. ANA ESTEVE REIG. New era (1996).
04/07 – 17/07. TABITA REZAIRE. Deep down tidal.
04/07 – 17/07. TABITA REZAIRE. Deep Down Tidal
Deep Down Tidal indaga en les xarxes transoceàniques, posant especial atenció als efectes polítics i tecnològics de l’aigua com a interfície conductora de la comunicació. Des dels cables submarins que s’acumulen al fons del mar fins a ciutats enfonsades o històries ocultes de navegacions i transmissions de senyals sagrades, l’oceà és la llar d’un complex conjunt de xarxes de comunicació. La peça atén a la necessitat d’entendre les forces culturals, polítiques i ambientals que han configurat les tecnologies de la informació i la comunicació que cada vegada estan més presents a les nostres vides. Amb un llenguatge àgil i de superposició en capes de diferents materials visuals i sonors, la peça navega per l’oceà com un cementiri de tecnologies i coneixements negres, una ruta que va de l’Atlàntida fins a les persones refugiades que s’ofeguen al Mediterrani. L’aigua és, doncs, un lloc que concentra traumes i dolors, però, alhora, pot ser una interfície per entendre i curar les tecnologies colonials.
20/06 – 03/07. ANA ESTEVE REIG. New era (1.996)
Assaig audiovisual que parteix de la Declaració d’Independència del Ciberespai, manifest publicat l’any 1996 per l’activista nord-americà John Perry Barlow, fundador de la Electronic Frontier Foundation. Aquest document, escrit com a resposta a l’aprovació als Estats Units de la llei Telecommunications Act i presentat a la cimera de Davos, el Fòrum Econòmic Mundial que aplega mandataris de tot el món, promulgava, en un moment incipient pel que fa al desenvolupament d’aquesta nova tecnologia, l’autoregulació d’internet, la no interferència dels governs i la igualtat de les persones i les xarxes.
Vint-i-tres anys més tard, Ana Esteve Reig recupera aquest text mitjançant la locució d’un avatar que es fragmenta, multiplica i interactua amb representacions virtuals d’astres i galàxies en al·lusió a la infinitud del ciberespai. La peça obre una reflexió sobre l’impacte d’internet en el nostre dia a dia i porta al present la tesi fonamental del manifest: la possibilitat d’intercanvi de coneixements en un espai de llibertat que pot ser habitat i compartit per tots al marge dels sistemes polítics i econòmics que regeixen el món real.
06/06 – 19/06. JULIEN PRÉVIEUX. Anomalies construites
«Anomalies construites» és un assaig audiovisual que orbita al voltant de les friccions i contradiccions pròpies del treball digital. A partir d’una sèrie de lents desplaçaments d’una càmera sobre un espai obert poblat d’ordinadors, la peça presenta a les pantalles diversos entorns de treball de programes 3D, a través dels quals es dissenya i modela els nostres entorns digitals. A la veu en off, un desenvolupador aficionat i un de professional confronten la seva visió de Google Sketch Up, el programari de modelatge en 3D que permet crear monuments per Google Earth. Els dos testimoniatges reflecteixen les tensions entre l’oci creatiu i el treball camuflat, inherents al desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i la comunicació; el primer, a través d’una aproximació entusiasta a les possibilitats de la llibertat d’ús, creació i distribució d’aquests continguts i pel reconeixement del seu talent per part del gegant informàtic. El segon, des d’una perspectiva més crítica, subratllant l’ambigüitat de la indefinició entre l’oci i el treball encobert, la defensa del reconeixement al treball professional i la seva correcta remuneració i el malestar de contribuir a l’enriquiment d’aquesta empresa mundial.
23/05 – 05/06. AGUSTÍN ORTIZ HERRERA. An accidental message on violence
Instal·lació audiovisual d’Agustín Ortiz Herrera conformada per tres peces videogràfiques no sincronitzades: «Appropriation tale», «Story line» i «Words of vision».
Focalitzada en la transformació i percepció de l’espai que ara ocupa la Konstfack, University of Arts, Crafts and Design d’Estocolm –originalment seu del monumental complex industrial de la companyia telefònica LM Ericsson–, la proposta d’Ortiz Herrera s’articula a partir d’exploracions i especulacions al voltant de la història i el present d’aquest lloc específic, mitjançant una peça documental sobre un finlandès que va arribar a Suècia per treballar a la mateixa fàbrica als anys 70 (Appropriation tale, 23′), una pel·lícula que mostra un exercici d’interpretació d’un grup d’actors a l’espai de l’antiga fàbrica de LM Ericsson i actual Konstfack (Story line, 14′) i un film ficcional sobre un futur visitant d’una mina de ferro i forja de gran importància històrica situada al nord d’Estocolm (Words of vision, 11′).
09/05 – 22/05. RIAR RIZALDI. Tellurian drama
Riar Rizaldi s’apropa al passat i al present de la muntanya Malabar (a la província de Java Occidental), on el Govern colonial de les Índies Orientals Neerlandeses va fer que els pobles indígenes locals construïssin una gran estació de ràdio per a mantenir el territori d’ultramar en contacte continu amb el país colonitzador. Radio Malabar, construïda l’any 1923, suposava una alternativa pel Govern Neerlandès a la transmissió per cable, aleshores monopolitzada per l’Imperi Britànic i l’emissora va acabar sent saquejada i abandonada en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula recupera un relat apartat de la història oficial d’Indonèsia a través de les múltiples microhistòries que orbiten al voltant de Radio Malabar en una contínua obsessió envers la comunicació amb la terra i amb l’ús de la terra com a dispositiu de comunicació. Actualment, el Govern d’Indonèsia planeja reobrir les instal·lacions de l’estació radiofònica –ara convertida en ruïnes– com a atracció turística.
25/04 – 08/05. REGINA DE MIGUEL. Catábasis
Qui posseeix els recursos naturals i qui rep els seus guanys? Com configuren el treball assalariat i l’explotació les nostres relacions amb la terra i les nostres relacions mútues? Com l’acceleració dels processos digitals es contraposa a la lentitud dels processos geològics?
Aquestes preguntes travessen la pel·lícula Catábasis de Regina de Miguel, atenent de manera particular a històries vinculades a les regions de Chocó, al nord-oest de Colòmbia, i de Riotinto a Espanya. Tots dos casos permeten a l’artista vehicular una reflexió entorn de les relacions d’explotació físiques i humanes perpetrades durant segles en aquests dos territoris; territoris condicionats per pràctiques extractivistes que, al mateix temps, són escenaris de violència.
ACTIVACIONS
Cada acció o performance serà emesa en directe i pot ser consultada posteriorment en format vídeo. Les quatres artistes participants s’aproximen a la veu en relació amb allò tàctil, l’entesa potencial amb les màquines, el paper dels algoritmes en els vincles afectius i la intimitat dels cossos que miren i són observats per les noves tecnologies.
Laura Llaneli
Al oído (A cau d’orella)
Dimarts 30 de novembre a les 19 h
Performance
(Vídeo 23’16”)
A Al oído (A cau d’orella), Laura Llaneli ens convida a apropar-nos, a xiuxiuejar a l’oïda. Veu que es converteix en tàctil. En aquest cas, una veu llunyana i en un altre lloc, però que sembla acostar-se tant a la nostra oïda que sentim les ones sonores tocar la nostra galta per a després endinsar-se a través del pavelló auditiu. Les paraules (d’una altra) ens travessen. Paraules que només nosaltres podem sentir, paraules còmplices, paraules íntimes. Qui parla? Qui crida? Qui xiuxiueja? Llaneli recorda la importància de l’escolta en la participació política de totes les persones sense oblidar els biaixos de gènere i classe social que modulen els nostres tons i volums. Les (bones) dones no alcen la veu. Les que criden són histèriques. Parlem llavors en veu baixa, gairebé inaudible, veu secreta i sospitosa que amaga tota la potencialitat (íntima i política) de la paraula.
Irma Marco
Are Smart Machines Alive?
Dijous 2 de desembre a les 19 h
Acció en línia
(Vídeo 18’18”)
La proposta d’Irma Marco parteix del seu recent vídeo Are Smart Machines Alive?, una pregunta inspirada en diversos textos sobre les interaccions entre humans i màquines, com «The Second Self» de Sherry Turkle o «The Onlife Manifesto» de Luciano Floridi. En aquesta peça, l’artista inicia un diàleg entre els assistents virtuals Cortana (Microsoft) i Siri (Apple), inserint preguntes que sorgeixen d’aquests textos i jugant amb els malentesos i les traduccions fallides que ocorren quan els programes processen i responen a les informacions que reben. En el marc de PLECS, l’artista reprèn aquest projecte per donar forma a un experiment en línia que segueix interrogant les possibilitats, errors i limitacions de les tecnologies.
Núria Gómez Gabriel
The Case For Letting The Stars Determine Who I Date
Dimarts 14 de desembre a les 19 h
Lectura audiovisual
(Vídeo 48’57”)
The Case For Letting The Stars Determine Who I Date és un assaig al voltant de com la ideologia del Big Data actualitza certes referències vinculades a les arts endevinatòries, transformant les nostres relacions sexe-afectives. En l’univers computacional de la vigilància emocional, els algoritmes funcionen com oracles: tenen la capacitat de determinar el futur dels usuaris connectats en xarxa segons els seus patrons de consum. Els algoritmes ja no són simplement instruccions per a ser executades, sinó que s’han convertit en entitats escèniques que seleccionen, avaluen i transformen les infraestructures urbanes i les formes de vida.
En aquesta lectura audiovisual, Núria Gómez Gabriel posa en joc l’imaginari de l’astrologia i de la navegació en línia per proposar una exploració de la identitat a partir de forces ocultes, ambdues aparentment capaces de predir quines i com seran les nostres futures relacions. Tal com planteja l’artista: «En un ecosistema on les interfícies són cada vegada més persuasives i on els algoritmes juguen un paper oracular i preventiu, qui o què determina de qui o de què m’enamoraré?»
Victoria Ascaso
IRL
Dijous 16 de desembre de 19 h
Acció en línia
(Vídeo 62’22”)
Amb IRL, Victoria Ascaso ens proposa seguir explorant les vivències i la construcció de la realitat a través de les noves tecnologies quotidianes. Obrint el seu telèfon a un streaming públic i delegant el seu control en terceres persones, l’artista reflexiona sobre els mecanismes de la intimitat, el temps real i les arquitectures digitals que travessen el nostre dia a dia.
Aquesta acció segueix la línia d’investigació plantejada en la proposta Go, go, dopamine! desenvolupada en el marc del projecte expositiu online «Hyperconectadxs», comissariat per Jaime de los Ríos a Tabakalera Donosti.